DEMOCRÀCIA®

LA MIRADORA


La Casa dels Artillers de Foios nos invita a recorrer cada una de sus estancias y escuchar de primera mano las experiencias de un edificio que, a primera vista, puede parecer inerte.
El ejercicio busca activar los cinco sentidos del espectador. Escuchar la historia; ver los colores que penetran sus ventanas; sentir el frío de sus paredes; husmear el olor del polvo y saborear la reflexión del recorrido.
La experiencia mediante audioguía, aunque el texto completo estará disponible en la web del proyecto, pretende sumergir a sus visitantes en una experiencia performativa. 

VALENCIÀ AUDIO
(presiona l'idioma per a començar)

CASTELLANO AUDIO
(presiona el idioma para empezar)


TEXT VALENCIÀ

Acabes d’arribar ací perquè és l’últim —o el primer— punt del mapa dels Miradors de l’Horta.
Estàs davant de l’escala?
El primer escaló et dona la benvinguda.
Obri els braços i prova de tocar les parets mentre puges les escales.

Ummmm!
És agradable sentir el tacte dels humans. Una sensació pareguda al que vosaltres anomeneu carícia. Feia temps que no sentia res similar.

Crec que no has estat mai ací i potser, et sents envaint este espai.
Si ja has arribat al primer pis, passa per la porta de l’esquerra i queda’t al rebedor principal sense entrar encara en cap estança. Veus un punt al centre d’este espai? És el meu melic. No faces cap soroll, sols escolta. Estàs dins del meu cos inert.

Ja quasi ningú ve per ací.
Ara tu, a qui no conec de res, i tota la resta dels desconeguts que veus pel meu interior, sou els meus hostes. Però et contaré un secret, mira al teu voltant, tú em caus millor que la resta.
Al principi estava molt transitada. Em feien companyia la família d’una de les bessones —el pare de la qual em va fer construir— que eren: ella, la bessona i mare de la família, el seu fill, la seua filla menuda i un marit tres anys més jove que ella; i Silvineta, la criada.
Per aquell temps, el pare de la bessona, que va ser qui comprà el terreny, despatxava a la planta baixa als exportadors i comercials de fruita i verdura que venien d’arreu del món. Entre la família i els clientes del pare de la bessona, sempre estava plena de gent. Des que eixia el sol fins a la posta.
Mentre el marit de la bessona eixia a treballar algun terreny que tenia pel terme, ella es quedava per ací tenint cura dels xiquets i dedicant-se a les tarques domèstiques. Encara que, com solia passar a les cases ‘de bé’ qui més em cuidava a mi —i als menuts— era Silvineta.
La criada va acompanyar a la bessona i al seu marit fins que van faltar.
Des que tots van morir, cap humà m’habita.

Ara creua el rebedor i entra a la sala de la teua dreta, de la que surt un color ataronjat.
Quan em construïren, era un goig veure des d’aquesta finestra els camps de tarongers que em rodejaven. A la tardor, quan els arbres més propers quedaven despullats, em permetien veure fins i tot el terme de Meliana.
Els colors groguencs i ataronjats del capvespre que entraven fins al rebedor em regalaven la calidesa que trobava a faltar quan començava a acurtar el dia i es notava la frescor.
Guaita per la finestra.
A la tardor, quan la temporada del garrofó ja estava a punt d’acabar, al pati que veus es feren infinitat de paelles.
Recorde escoltar com amfitrions i convidats debatien, amb la panxa plena, si posar pimentó a la paella era o no un sacrilegi, com si es tractara d’un Barça-Madrid.
I és que com digué una bona amiga, la cultura valenciana entra per la boca i ix pel cul. Qui parle amb els valencians de gastronomia, que ho faça amb molta cura per no eixir-ne malparat.

Torna al rebedor i gira a la dreta per entrar a l’habitació contigua, de la que surten uns colors púrpures.
A l’hivern, quan anava arribant la nit, les parets d’aquesta habitació, que havien estat al sol tota la vesprada, encara estaven calentes. Era l’estada preferida de la bessona i Silvineta per contar contes als nens abans de dormir.
Una de les coses que més m’agradava fer des d’esta finestra, era mirar la mata del carxofar que al cor de l’hivern donava als amos una bona collita.
Quina llàstima, que la joventut està perdent-se la màgia de les verdures, hortalisses i fruites de temporada. Ara les tens al supermercat desllavassades tot l’any.

Ix de l’habitació i dirigeix-te a l’estada d’enfront teu. La que voràs amb un blau fosc.
Esta era l'habitació dels convidats. Et semblarà estrany que no tinga finestra directa a l’exterior, però abans aquestes alcoves eren habituals a les cases.
El més bonic d’aquesta estada són les nits de lluna plena. Quan dormien ací els convidats, moltes vegades es desorientaven i no sabien si era de dia o de nit.
Potser ells, mig endormiscats, no apreciaven la diferència. Però les plantacions dels voltants bé que ho notaven. La famosa lluna de València, amb els seus cicles, marcava el ritme del sembrat, la germinació, el creixement i la collita. Ara ja no sé com aniran aquestes coses amb això del canvi climàtic. Aneu espai amb què feu. La lluna vos vigila.

Ara dirigeix-te de nou al rebedor i creuant el marc de la meua porta central, entraràs en una estada de color blau clar.
Arrima’t a la meua finestra principal.
Estàs al meu lloc preferit. Des d’on més m’agrada mirar. Els meus ulls en la façana.
Abans de les màquines tenia una vista privilegiada de la séquia de Moncada i al Barranc del Carraixet, que en temps de guerra fou una línia defensiva important de València.
Per als qui sabeu poc de la guerra civil, s’enfrontaren republicans i nacionals, que representaven l’exèrcit de Franco. Que qui era Franco? Per als que no el coneguéreu era un senyor major amb veu de periquito.
Quedat en aquest espai.
Des d’ací és des d’on millor es gaudix el cel blau de l’estiu…
Però el més bonic era mirar el gran jardí —ple de palmeres i arbres fruiters— de la casa d’enfront, mentre les senyoretes de bé solien berenar orxata i fartons.
Boniques costums que no s’han perdut, encara que el wifi i els telèfons intel·ligents s’han emportat per davant aquestes interessants tertúlies.

Per últim, entra a l’habitació que tinc al costat, a l’esquerra, de la que surt un roig intens.
La paret mitgera que veus enfront em separa de la casa del costat. Arrima’t al mur i posa l’orella. L’escoltes? És la meua casa bessona.
Veus l’esquerda de la paret dreta?
L’estructura se’m dilata i cruix des dels fonaments fins a la teulada. El pas del temps em fa envellir i no puc utilitzar cap antiarrugues com feu els humans. Si ningú em vol, acabaran enderrocant-me i em substituiran per una casa blanca, d’eixes que semblen un hospitalet.
Ara guaita per la finestra. T’ensenyaré una cosa.
Veus? Açò és el meu paisatge ara, però sempre no ha sigut així.
Abans, des d’ací veia tot el terme de Foios i Meliana, i part de Moncada i Museros. Després vingueren les màquines. Al principi van ser poques. Arrancaren alguns camps i construïren edificacions. La veritat és que els primers anys era curiós quan només tenia de companyia la casa bessona, i veia com, a poc a poc, creixien als meus voltants altres Miradores més altes que jo. Però gradualment vingueren més i més màquines, i els camps anaren desapareguent. On hi havia tarongers, camps de cebes i creïlles, xufa, carxofa i alguna tomatera, començaren a alçar-se més i més construccions.
I ara, els camps on podia olorar la terra banyada estan coberts d’asfalt calent. Ací enfront m’heu col·locat una font de petroli que alimenta als vostres automòbils amb els què voleu anar més ràpid que el temps.

Jo immòbil quede aturada i submisa a allò que els humans vulgueu fer de mi. Però seguiré sent La Miradora.


TEXTO CASTELLANO

Acabas de llegar aquí porque es el último —o el primer— punto del mapa de Miradors de l’Horta.

Estás delante de la escalera?
El primer escalón te da la bienvenida.

Abre los brazos e intenta tocar las paredes mientras subes las escaleras.

Ummmm!

Es agradable sentir el tacto de los humanos. Una sensación parecida a lo que vosotros llamáis caricia. Hacía tiempo que no sentía nada similar.


Si ya has llegado al primer piso, pasa por la puerta de la izquierda y quédate en el recibidor principal sin entrar todavía en ninguna estancia. Ves la lámpara en el centro de este espacio? Es mi ombligo. No hagas ningún ruido, solo escucha. Estás dentro de mi cuerpo inerte.

Ya casi nadie viene por aquí.

Ahora tú, a quien no conozco de nada, y el resto de desconocidos que ves por mi interior, sois mis huéspedes. Pero te contaré un secreto, mira a tu alrededor, tú me caes mejor que los demás.


Al principio estaba muy transitada. Me acompañaba la familia de una de las gemelas —el padre de la cual me mandó construir— que eran: ella, la gemela y madre de la familia, su hijo, su hija pequeña y un marido tres años más joven que ella; y Silvineta, la criada.

En aquella época, el padre de la gemela, que fue quien compró el terreno, despachaba en la planta baja a los exportadores y comerciales de fruta y verdura que venían de todo el mundo. Entre la familia y los clientes del padre de la gemela, siempre estaba llena de gente. Desde que salía el sol hasta que se ponía.

Mientras el marido de la gemela salía a trabajar algún terreno que tenía cerca, ella se quedaba por aquí cuidando de los niños y dedicándose a las labores domésticas. Aunque, como solía pasar en las casas ‘de bien’ quien más me cuidaba a mi —y a los pequeños— era Silvineta.

La criada acompañó a la gemela y a su marido hasta que fallecieron.

Desde que todos murieron, ningún humano me habita.



Ahora cruza el recibidor y entra a la sala de tu derecha, de la que sale un color anaranjado.
Cuando me construyeron, era un placer ver desde esta ventana los campos de naranjos que me rodeaban. En otoño, cuando los árboles más cercanos quedaban desnudos, me dejaban ver hasta el término de Meliana.

Los colores amarillentos y anaranjados del atardecer que entraban hasta el recibidor, me regalaban la calidez que echaba de menos cuando ya acortaba el día y empezaba a refrescar.


Mira por la ventana.
En otoño, cuando la temporada del garrofó ya estaba a punto de terminar, en el patio que ves se cocinaban infinidad de paellas.

Recuerdo escuchar como anfitriones e invitados discutian empachados, si poner pimiento a la paella era o no un sacrilegio, como si se tratara de un Barça-Madrid.

Y es que como dijo una buena amiga, la cultura valenciana entra por la boca y sale por el culo. Quien hable con los valencianos de gastronomía, que lo haga con mucho cuidado para no salir maltrecho.

Vuelve al recibidor y gira a la derecha para entrar a la habitación contigua, de la que salen unos tonos púrpura.
En invierno, cuando iba llegando la noche, las paredes de esta habitación, que habían estado al sol toda la tarde, todavía estaban calientes. Era la estancia preferida de la gemela y Silvineta para contar cuentos a los niños antes de dormir.
Una de las cosas que más me gustaba hacer desde esta ventana, era mirar la mata del alcachofar, que en pleno invierno ofrecía a los dueños una buena cosecha.

Que lástima, que la juventud está perdiéndose la magia de las verduras, hortalizas y frutas de temporada. Ahora las tienes en el supermercado desabridas todo el año.


Sal de la habitación y dirígete a la estancia de enfrente de ti. La que verás con un azul oscuro.
Esta era la habitación de invitados. Te parecerá extraño que no tenga ventana directa al exterior, pero antes estas alcobas eran habituales en las casas.
Lo más bonito de esta estancia son las noches de luna llena. Cuando dormían aquí los invitados, muchas veces se desorientaban y no sabían si era de día o de noche.
Puede que ellos, medio dormidos, no apreciaran la diferencia. Pero las plantaciones de los alrededores bien que lo notaban. La famosa luna de València, con sus ciclos, marcaba el ritmo de la siembra, la germinación, el crecimiento y la cosecha. Ahora ya no sé como irán estas cosas con eso del cambio climático. Cuidado con lo que hacéis. La luna os vigila.

Ahora dirígete de nuevo al recibidor y al cruzar el marco de mi puerta central, entrarás en una estancia de color azul claro.
Acércate a mi ventana principal.
Estás en mi lugar preferido. Desde donde más me gusta mirar. Mis ojos en la fachada.
Antes de las máquinas tenía una vista privilegiada de la acequia de Moncada y al Barranco del Carraixet, que en tiempos de guerra fue una línea defensiva importante de València.

Para quienes sabéis poco de la guerra civil, se enfrentaron republicanos y nacionales, que representaban el ejército de Franco. Que quien era Franco? Para quienes no le conocísteis era un señor mayor con voz de periquito.


Quédate en este espacio.
Desde aquí es desde donde mejor se disfruta el cielo azul del verano…
Pero lo más bonito era mirar el gran jardín de la casa de enfrente, lleno de palmeras y árboles frutales,  mientras las señoritas de bien solían merendar horchata y fartons.

Bonitas costumbres que no se han perdido, aunque el wifi y los teléfonos inteligentes se han llevado por delante estas interesantes tertúlias.


Por último, entra a la habitación que tengo al lado, a la izquierda, de la que sale un rojo intenso.
La pared medianera que ves enfrente me separa de la casa de al lado. Acércate al muro y pon la  oreja. La escuchas? Es mi casa gemela.
Ves la grieta de la pared derecha?

La estructura se me dilata y cruje desde los cimientos hasta el tejado. El paso del tiempo me hace envejecer y no puedo utilizar ningún antiarrugas como hacéis los humanos. Si nadie me quiere, acabarán derribándome y me sustituirán por una casa blanca, de esas que parecen un hospital.

Ahora mira por la ventana. Te enseñaré una cosa.
Ves? Esto es mi paisaje ahora, pero siempre no ha sido así.
Antes, desde aquí veía todo el término de Foios y Meliana, y parte de Moncada y Museros. Después vinieron las máquinas. Al principio fueron pocas. Arrancaron algunos campos y construyeron edificaciones. La verdad es que los primeros años era curioso cuando solo tenía de compañera la casa gemela, y veía como, poco a poco, crecían a mi alrededor otras Miradoras más altas que yo. Pero gradualmente vinieron más y más máquinas, y los campos fueron desapareciendo. Donde había naranjos, campos de cebollas y patatas, chufa, alcachofa y matas de tomate, empezaron a levantarse más y más construcciones.

Y ahora, los campos donde podía oler la tierra mojada están cubiertos de asfalto caliente. Aquí enfrente me habéis colocado una fuente de petróleo, que alimenta a vuestros automóviles con los que queréis ir más rápido que el tiempo.


Yo quedo inmóvil, parada y sumisa, a lo que los humanos queráis hacer de mi. Pero hay una cosa que no me podreis quitar, mis ojos. Yo seguiré siendo La Miradora.